La corrupció és un fenomen global i transfronterer que afecta amb més o menys cruesa a totes les societats. Els països més avançats han entès que aquest fenomen atempta directament contra el seus valors i genera desigualtats socials i, per aquest motiu, per lluitar contra aquesta xacra han començat, de manera a vegades tímida i a vegades més valenta, a aplicar un antídot: la coordinació i cooperació entres els diferents actors i les mesures adoptades a nivell europeu, estatal i també, evidentment, local.
En aquest sentit, l'existència d'oficines i agències independents d’àmbit autonòmic i local aporta valor afegit, especialment en absència d'una institució d'abast estatal i d'una estratègia general de lluita contra la corrupció.
L’aprovació recent de la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informen sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció, que transposa una Directiva europea de 2019, preveu l’elaboració d’una estratègia contra la corrupció, en col·laboració amb les comunitats autònomes i en el termini de divuit mesos. La conjuntura política de cada moment no pot passar per alt les obligacions i compromisos contrets amb la ciutadania i amagar-los a sota les catifes.
És per aquest motiu que veiem amb absoluta preocupació que unes institucions nascudes per combatre la corrupció, i donar resposta a la indignació social de finals de la primera dècada del mil·lenni, siguin utilitzades com a moneda de canvi per a les negociacions polítiques a l’hora de formar alguns governs autonòmics, i més amb l’argument que són cares de mantenir.
Les xifres són tossudes i contradiuen aquest argument. Si se suma la despesa destinada a la lluita contra la corrupció de les oficines i agències antifrau existents, la mitjana en despesa és de 1,1 euros per cada 10 mil € destinats a la lluita contra la corrupció, molt per sota dels 3,49 euros que es destinen a l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF). A més, les investigacions d’aquestes institucions tenen una repercussió directa en els ens implicats, ja sigui amb mesures de naturalesa correctora o reparadora, disciplinària o fins i tot de naturalesa penal.
Aquestes institucions han esdevingut eines útils per acomplir les funcions que se’ls hi ha encomanat des dels mateixos Parlaments. A més, si ens fixem amb el progressiu augment de les denúncies rebudes a Catalunya (554 denúncies l’any 2022, un 170% més de la mitjana d’Antifrau des de la seva creació) o la gran quantitat d’hores de formació realitzades per la nostra Oficina durant el 2022, 3.500, només podem afirmar que la ciutadania i el personal públic han dipositat la cofinança en nosaltres, en la tasca encomanada en la llei de creació de prevenir i perseguir la corrupció i les males praxis. Un fenomen que han experimentat també la resta d’oficines i agències autonòmiques.
De fet, les agències i oficines anticorrupció autonòmiques existents hem signat, el passat més de juliol, un conveni amb la Fiscalia General de l’Estat precisament amb la idea de coordinar-nos en les investigacions i cooperar entre totes les institucions, ja que els actors implicats en la lluita contra la corrupció tenim clar que aquest és el camí per reeixir en la nostra missió, que no és una altra que empènyer entre tots per consolidar una cultura forta d’integritat institucional des de la prevenció i la investigació.
Fa uns mesos, amb la constitució de les noves corporacions autonòmiques i locals, ja vàrem alertar del risc que representa diluir una organització com l'Agència de Transparència de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i desvirtuar-la de la seva entitat pròpia.
I ara és el moment de cridar a la responsabilitat dels partits polítics per no caure en la temptació de la demagògia i la fal·làcia. Fer un pas enrere en la lluita contra la corrupció afecta a tota la societat: només la idea d’eliminar una oficina d’una comunitat, com la de les Illes Balears, tal i com han anunciat els responsables polítics, repercuteix a tothom, ja que es desprotegeix el bé comú de tota la ciutadania i el missatge que se li dona fent ús electoral de la corrupció és nefast.
La llei estatal de protecció de les persones alertadores, a la què hem fet referència anteriorment, té com a voluntat protegir les persones que informen d’irregularitats i, cal dir, que a les comunitats on hi ha oficines o agències com la nostra la protecció ja és efectiva. En alguns casos des de fa anys, sense la necessitat de la llei estatal, ja que en les lleis de creació de les oficines ja es va incorporar aquesta competència. Què passarà amb les persones alertadores si desapareixen aquestes institucions, qui les protegirà? A l’estat no s’ha creat encara una institució de protecció.
La col·laboració ciutadana és indispensable per avançar cap a la cultura de la integritat i l’eficàcia del Dret. Hem de començar a tractar les persones alertadores de ciutadans responsables i desterrar del vocabulari els mots “delator, xivato, etc.” Tampoc seria correcte tractar-los d’herois, simplement són persones implicades en una bona gestió del bé comú.
La consolidació de la integritat institucional és un canvi cultural profund i ambiciós, que sabem que no és ràpid, que necessita temps i convenciment. En aquest sentit, l’educació és imprescindible per elevar el nivell d’exigència ètica i el rebuig cap a les conductes insolidàries i la lògica clientelar. L’eliminació de determinades matèries en els currículums escolars del nostre jovent tampoc ajuda a avançar en el sentit que defensem des dels òrgans independents de control.
Però identificar la corrupció i aturar els processos de normalització en les institucions ateny, en primer lloc, a qui les regenta, als representants escollits democràticament per la ciutadania. I és que la corrupció no pot ser una arma electoral. Com diu un dels periodistes que va destapar el cas del Watergate, Carl Bernstein, “les persones no poden tancar-se en una ideologia i no estar interessades en la veritat”.
Aquesta xacra lesiona l’economia i degrada la política, però també minva el capital social i la confiança entre les persones. És, en últim terme, una bretxa de l’estat de dret que fa trontollar els seus fonaments. És per això que hi insistim i perseverem: és una qüestió prioritària. La confiança és, en els temps que corren, un bé preciós i escàs.
