La resposta ciutadana, quan es pregunta quins són els frens per no denunciar una infracció, ens proporciona una informació molt valuosa per orientar les polítiques públiques. I és que cal construir un sistema d’alerta que superi els esculls que poden fer enrere els alertadors potencials.
En aquest sentit, el baròmetre sobre 'La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds de la ciutadania' de l’Oficina Antifrau de Catalunya, constata una voluntat proactiva per fer front a la corrupció amb la denúncia com a via preferent1. Tenim, doncs, una ciutadania, predisposada a implicar-s'hi de manera activa en la lluita contra la corrupció.
A banda d’això, si indaguem sobre les raons concretes que inhibeixen la denúncia, advertim un cert progrés, relatiu però esperançador. Si bé en el darrer baròmetre impulsat per Antifrau el fet de no tenir prova frena un 55 % de les persones enquestades (50 % el 2022), altres impediments adduïts —irrellevància de la denúncia o manca d’informació sobre les vies per denunciar— experimenten una certa millora. En aquest sentit, la desconfiança en què el responsable serà castigat afectava el 45 % l’any 2022 i ara ha baixat al 34 % i s’ha incrementat el coneixement sobre on denunciar, del 21 % al 27 %. La por a les represàlies, que segueix sent el segon motiu per romandre en silenci, recula del 37 % al 31 %.
En conseqüència, el sistema d’alerta ha de ser fàcil (accessible i àgil), útil (eficaç a l’hora de castigar els infractors i evitar la impunitat) i segur. I no perquè ho contempli una norma, sinó perquè ens ho revela un coneixement preexistent fruit del treball de camp.
La seguretat l’hem de connectar, de manera directa, amb les condicions de protecció de la identitat de la persona alertadora (confidencialitat, anonimat); però també projectar-la sobre l’exigència de prova, el primer motiu que la ciutadania contempla per no fer el pas de denunciar, ja que quan és exorbitant pot posar en risc la persona alertadora en la mesura que pot incitar-lo a incórrer en responsabilitat en l’accés o l’obtenció. Aquesta precaució és especialment pertinent si considerem les incongruències i indefinicions de la Llei estatal, en relació a la Directiva Europea, pel que fa a la indemnitat penal.
En aquest escenari, les potestats que la Llei atorga a l’Autoritat Independent s’orienten, en primer lloc, a la protecció de la persona. En aquest sentit, l’Oficina Antifrau ha proporcionat assistència amb les eines al seu abast. La primera mesura que s’ofereix, de manera universal, és l’orientació i l’assessorament integral. És bàsic que la persona alertadora disposi de tota la informació necessària per conèixer els drets que l’assisteixen i la fórmula que millor s’adequa a la seva situació personal i condició professional. Però, al mateix temps, per alinear les expectatives, de manera realista, amb les limitacions i les fissures legals. I és d’especial rellevància, entre altres coses, perquè la norma no atorga una cobertura completa; ni sobre tots els casos, ni sobre la totalitat de les repercussions possibles. Per contra, adopta un criteri massa ampli sobre les alertes protegides (els delictes o les infraccions administratives greus o molt greus) que queden desalineades de la noció d’interès públic que constituïa el nervi de la Directiva Europea.
L'Oficina ha intervingut amb determinació per protegir les persones alertadores en casos notoris, d'indubtable interès públic (cas de la concessió i seguiment de les prestacions socials per a joves tutelats), i en d’altres que no han transcendit o en què el denunciant ha preferit evitar tota exposició mediàtica. Per contra, algunes de les sol·licituds de protecció que s’han rebut fan aflorar un conflicte interpersonal larvat o bé responen a la persecució d’interessos particulars que, tot i ser legítima, no es pot confondre amb la defensa del bé comú o el benestar de la societat (de què parla la Directiva) ni ens permet mobilitzar, per aquest motiu, una tutela reforçada.
A més, l’Oficina ha elaborat, a petició de les persones protegides, un seguit d’informes per aportar a procediments judicials en marxa. Un exemple d’aquesta situació n’és la declaració de represàlia per part d’un jutjat social, en base a l’informe elaborat per l’Oficina, amb repercussió favorable, i que ha obligat a l’ens afectat a indemnitzar per assetjament. Els requeriments adreçats a les entitats afectades constitueixen un altre recurs molt efectiu. Els resultats han estat satisfactoris en un grapat de casos —la modificació de les bases d’un procediment selectiu, l’inici d’un procediment de revisió d’ofici, la paralització d’una reestructuració administrativa que implicava l’acomiadament, l’inici d’una investigació interna per dirimir responsabilitats en cas de filtració...—2. En d’altres, malgrat l’elenc de mesures en marxa, no s’ha aconseguit desactivar, de manera immediata, les conseqüències negatives infligides a la persona alertadora.
La potestat sancionadora representa un últim recurs. Ho demostra, fent una mirada al nostre entorn, que les sancions imposades a França o Itàlia siguin, en nombre, testimonials, tot i que les quanties previstes en la seva regulació són comparativament moderades3, mentre que a l’Estat espanyol cap autoritat ha imposat una sanció sostinguda amb l’actual marc normatiu.
Hem de ser conscients, en tot cas, que la imposició de sancions no té un efecte reparador per a qui pateix greus efectes adversos pel fet d’haver alertat. Sabem que la sanció, tot i l’efecte dissuasiu que representa, sempre arriba tard i no té capacitat per revertir, tota sola, una situació injusta. La incertesa en el resultat aconsella, d’altra banda, que s’activin, en paral·lel, vies d’emparament i procediments alternatius per anul·lar l’acte nul en la mesura que l’autoritat no pot declarar la nul·litat de manera directa.
Pel que fa al desplegament del suport psicològic, la coordinació amb l’Oficina d’Assistència a la Víctima ha permès atendre alguns casos urgents. Aquesta sinergia és parcial, però suposa un recurs útil, de manera transitòria, mentre no es canalitzi la prestació del servei mitjançant un conveni amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya que, entre altres coses, permetrà oferir formació al voltant de la cultura de l’alerta i la protecció de les persones alertadores i acreditar els professionals perquè puguin dur a terme una atenció especialitzada.
Cal així mateix, considerar altres mesures de protecció no “reglades”, que han resultat fructíferes, com ara les gestions d’Antifrau per a la concessió del benefici de justícia gratuïta, ja que evita uns costos econòmics del tot improcedents. O la possibilitat d’explorar procediments de mediació que, en determinats casos, poden evitar el recurs als tribunals, amb el cost personal i material que duu associat, o bé evitar trasbalsos i afectacions addicionals a la persona alertadora i afavorir que les solucions que se li ofereixen (un trasllat o una adaptació del lloc de treball, per exemple) s’acomodin a les seves preferències i necessitats.
Finalment, malgrat que no tingui un efecte immediat, cal tirar endavant iniciatives diverses que contribueixin al canvi cultural per revertir, de manera progressiva, la inèrcia de les nostres organitzacions, encara desconfiades i refractàries a l’alerta interna. És necessari fomentar la transformació interna en el sí de les organitzacions. Al mateix temps, el reconeixement públic i l’agraïment explícit a les persones que s’han significat i han patit desqualificacions o ostracisme per defensar el servei públic i plantar-se davant certes infraccions i pràctiques irregulars, pot ser un gra de sorra, simbòlic però significatiu, i un referent.
1Segons el Baròmetre 2024 d’Antifrau: un 39% confia en la denúncia com la principal via per lluitar contra la corrupció.
Podeu consultar l’estudi comparatiu (Espanya i Portugal) elaborat per l’AVAF a: Informe_Portugal_Espana.pdf
