Maria L. Miralles
Tècnica jurista de l’Àrea de Legislació i Assumptes Jurídics de l’Oficina Antifrau de Catalunya
Han transcorregut ja més de tres anys des que el legislador estatal aprovés la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció i que transposa a l’ordenament jurídic la Directiva (UE) 1937/2019, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2019, relativa a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió.
La Llei del Parlament de Catalunya 3/2023, del 16 de març, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic per al 2023 va atorgar a l’Oficina les funcions que, d’acord amb la Llei estatal esmentada, corresponen a les institucions o òrgans competents de les comunitats autònomes.
En aquest context, l’Oficina ha esdevingut l’autoritat de protecció de les persones que alerten a Catalunya en el marc de la Llei 2/2023, de 20 de febrer.
En el marc dels expedients de protecció, les persones protegides formulen habitualment sol·licituds d’accés a la documentació que hi consta, com també en formulen altres persones físiques o jurídiques (principalment, les persones ocupadores) que han tingut notícia de l’aplicació de les mesures de suport, en aquest últim cas, en invocació del dret d’accés a la informació pública.
És en el marc d’una sol·licitud d’accés a l’expedient de protecció que una entitat va presentar una reclamació davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) mitjançant la qual impugnava una resolució denegatòria dictada per l’Oficina d’accés a determinada documentació continguda en un expedient de protecció de l’Oficina.
En la Resolució corresponent, l’Oficina va denegar l’accés a la informació sol·licitada per aplicació, entre d’altres, de les limitacions de la Llei 19/2014 (21.1 c) i 21.2) en relació amb les previsions de la Llei 2/2023, de 20 de febrer.
En l’informe que escau elaborar en el marc del procediment de reclamació davant la GAIP, l’Oficina va defensar, entre d’altres qüestions, que l’assessorament prestat per l’Oficina en el marc d’aquests procediments de protecció és absolutament confidencial, d’acord amb la Directiva europea i la Llei 2/2023, confidencialitat que es reconeix fins i tot en fases prèvies a la presentació de la denúncia. Aquesta confidencialitat és essencial per garantir l’efectivitat del sistema de protecció i és assimilable, a criteri de l’Oficina, al secret professional en l’assessorament jurídic.
En conseqüència, la documentació que deixava constància d’aquest assessorament no podia ser en cap cas accessible ni a la sol·licitant ni a terceres persones.
L’Oficina insistia que l’expedient de protecció de l’informant no constitueix un procediment administratiu en el sentit clàssic previst per la normativa administrativa, ni té naturalesa indagatòria, sancionadora o inspectora, sinó que és la plasmació documental d’un conjunt d’actuacions materials de suport i protecció adreçades a persones informants que, d’acord amb la normativa d’aplicació, es troben en una situació específica de vulnerabilitat, especialment en l’àmbit laboral i econòmic.
Els expedients d’aquesta naturalesa recullen, entre d’altres, la documentació relativa als contactes mantinguts amb la persona protegida, l’assessorament individual, independent i confidencial prestat per l’autoritat de protecció, la informació sobre les mesures de suport disponibles i les vies de reacció davant eventuals represàlies, la documentació aportada per la mateixa persona informant relativa a les represàlies sofertes o els perjudicis derivats de la seva denúncia, així com la sol·licitud de protecció o la certificació de la seva condició de persona protegida.
En definitiva, la documentació que integra aquests expedients reflecteix actuacions materials d’assistència i acompanyament, i no actes resolutoris que afectin drets o interessos legítims de tercers, i està sotmesa a un règim estricte de confidencialitat legalment imposat, atesa la naturalesa reservada de l’assessorament prestat, fet que n’exclou l’accés per part de l’ocupador o dels ens davant dels quals la persona informant és vulnerable. En l’informe esmentat també s’insistia en el règim específic i reforçat de confidencialitat aplicable a la identitat de les persones informants com a la informació i documentació que integren els expedients tramitats en aquest àmbit (ex Llei 2/2023).
En la Resolució núm.107/2026, de 29 de gener, la GAIP ha determinat que, atesa la naturalesa de la informació sol·licitada i el règim legal específic aplicable als expedients de protecció de persones alertadores, aquest límit opera amb caràcter prevalent, sense que resulti procedent una ponderació favorable a l’accés, ja que la revelació de la informació continguda a l’expedient de protecció podria comprometre de manera directa la finalitat de protecció establerta per la normativa sectorial.
En conseqüència, la GAIP desestima la Reclamació i confirma la decisió de l’Oficina Antifrau de Catalunya de denegar l’accés a un expedient de protecció, per resultar ajustada al règim legal de confidencialitat previst a la Llei 2/2023 i a la Directiva (UE) 2019/1937, així com als límits al dret d’accés establerts a la Llei 19/2014 (específicament, per aplicació de la limitació de l’art. 21. 1 c) i 2 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre).
Aquesta Resolució dictada per la GAIP crea un precedent essencial pel que fa a la confirmació del règim de confidencialitat de les informacions i documents que es contenen en aquests expedients de protecció, criteri que compartim plenament amb la GAIP i que, en certa manera, la converteix també en garant de la protecció del superior interès d’aquestes persones a preservar la confidencialitat de determinada informació pública. Efectivament, cal entendre que ha de prevaler aquesta confidencialitat reconeguda per la Norma per tal de garantir una protecció plena i efectiva vers aquestes persones que decideixen denunciar a l’empara de la normativa d’aplicació i que corren el risc de patir represàlies en l’àmbit laboral, precisament pel sol fet d’haver denunciat. Aquestes informacions han de romandre en el si de l’expedient atès que l’interès a protegir aquestes persones i les informacions que aporten en el marc dels expedients d’aquesta naturalesa haurien de prevaler sobre qualsevol interès aliè al de la seva protecció, operant en la pràctica gairebé com a límit absolut al dret d’accés.
La possibilitat que no es garantís aquesta confidencialitat permetria posar en perill tot el sistema de protecció impulsat pel legislador europeu.
