Oficina Antifrau de Catalunya
El Baròmetre 2024 La Corrupció a Catalunya: Percepcions i actituds ciutadanes, que va presentar l’Oficina Antifrau de Catalunya el passat mes de febrer, posa sobre la taula xifres de la percepció de la corrupció que s’assenten en nivells elevats. Un 82% dels catalans i catalanes considera que hi ha molta o bastanta corrupció; una xifra que ens retorna al punt àlgid de la percepció, el 2014, i després d’un període de descens d’aquesta (2016-2020). El percentatge assenyalat se suma a les dades de l’Índex de Percepció de la Corrupció de Transparency International -que no mesura percepció ciutadana sinó que beu d’una pluralitat de fons- que documenten el retrocés de l’Estat espanyol en la classificació mundial. Entre les possibles causes, l’organització assenyala una combinació de factors i posa el focus, precisament, en l’estancament de les polítiques i reformes anticorrupció en l’àmbit nacional, d’una banda, i el desmantellament o l’afebliment de certes estructures anticorrupció en el nivell autonòmic, de l’altra.
I és que és un fet objectivable que els estats es prenen el seu temps per incorporar al dret intern els compromisos internacionals. No és cap descobriment ni cap revelació. La cadència sol ser lenta i l’itinerari tortuós. No és el mateix signar un compromís que comprometre els recursos necessaris per executar-los. I en l’àmbit de la lluita contra la corrupció, un àmbit espinós en què les accions solen ser reactives a escàndols sonats, és paradigmàtic. En aquest sentit, Espanya va signar i ratificar la Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (UNCAC) els anys 2003 i 2006, però l’obligació de “formular, aplicar i mantenir en vigor polítiques coordinades i eficaces contra la corrupció” -tal i com resa l’article 5- no s’ha materialitzat. No s’han creat les institucions que, en el nivell central, haurien d’assumir de manera estratègica la prevenció de la corrupció -com estableix l’article 6- ni ha desplegat, de manera adequada, el marc legal i l’arquitectura institucional per protegir els denunciants o els testimonis que col·laboren amb la justícia per lluitar contra la impunitat, reflectit a l’article 32.
Els consensos europeus, que cristal·litzen en forma de reglaments i directives, tampoc no són atesos amb la diligència esperable tot i les sancions que porten aparellades les infraccions d’aquests, a més del descrèdit internacional. En el cas de la Directiva Europea 2019/1937, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2019, la transposició es va fer fora de termini i amb dèficits tècnics, assenyalats per l’Oficina Antifrau de Catalunya i compartits per les organitzacions internacionals més autoritzades. Uns defectes que no són, exclusius de la norma espanyola. En aquest sentit, l’Informe de la Comissió al Parlament Europeu i al Consell sobre la incorporació i l’aplicació de la Directiva, del mes de juliol de 2024, fa una bona dissecció del panorama comparat.
Un dels greuges més destacat és la inexistència de noves institucions que despleguin el catàleg de funcions previst en la normativa comunitària. A l’Estat espanyol, el 29 d’octubre de 2024 es va aprovar el Reial decret 1101/2024 sobre l’Estatut de l’Autoritat Independent de Protecció de l’Informant (A.A.I). Malgrat haver-hi un estatut aprovat, amb retard, l’Autoritat encara es fa esperar.
A Catalunya, cal remarcar que l’atribució d’aquestes funcions a una autoritat competent s’ha fet de manera més executiva. I és que el Parlament català en la Llei 3/2023, de 16 de març, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic va atorgar aquestes funcions a l’Oficina Antifrau, concretament en la disposició addicional setena, ara fa tot just dos anys. Però, el desenvolupament normatiu propi, que hauria de superar alguns dels contrasentits i dèficits de la Llei 2/2023 -allunyada de la Directiva en alguns punts controvertits- i dotar el sistema de coherència, encara no s’ha materialitzat, tot i que s'hi està treballant.
Aquesta és una oportunitat molt valuosa per proporcionar el nostre sistema d’integritat institucional d’un marc normatiu que doni resposta a les mancances actuals i contribueixi a que la ciutadania augmenti la seva confiança en el sistema. I és que la denúncia de la corrupció continua essent, com marca el Baròmetre 2024, la via principal escollida per la ciutadania per combatre-la, amb un 39% i, una altra bona notícia, la por a les represàlies ha disminuït 6 punts respecte al 2022 i se situa en un 31%. Aquestes xifres ens marquen que anem per bon camí, però ara necessitem consolidar el sistema de denúncia i de protecció a les persones alertadores, ja no és vàlid només tenir-lo apuntalat.
L’entramat normatiu té dues assignatures més pendents per al legislador estatal. D’una banda, la transposició de la Directiva SLAPP, que incorpora els periodistes al sistema de protecció, en relació als plets abusius per frenar la publicació de determinades informacions. En aquest cas, hi ha marge fins el 2026 però crida l’atenció l’escassa presència d’aquesta qüestió en l’agenda pública, en l’activitat dels col·lectius afectats i, de retruc, en el debat ciutadà. D’altra banda, segueix vigent la Llei de secrets oficials, una rèmora de 1968, la reforma de la qual s’ha inclòs en el Pla d’Acció per la Democràcia. Veurem si el gest qualla i es transforma en iniciativa el que fins ara ha estat una mera temptativa. Recordem que, fa dos anys, el text es va obrir a la participació pública el mes d’agost, sense més recorregut.
I sobre el desmantellament de certes estructures anticorrupció, tota cautela és poca davant un risc latent, que cristal·litza sobtadament de manera oportunista. Serveixi d’exemple proper el tancament, fa un any, de l’Oficina de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció de les Illes Balears i, un altre exemple més llunyà, la batalla judicial arran de la destitució, ordenada per Trump sense causa objectiva de remoció, del director de l’Oficina de l’Assessor Legal Especial (OSC) dels EUA, Hampton Dellinger. Aquesta agència federal proporciona un canal segur per a la denúncia i protegeix d’acomiadaments il·legals i altres represàlies els denunciants que informen d’irregularitats del govern. El blindatge d’aquestes estructures és vital per mantenir un adequat sistema de pesos i contrapesos que corregeixi els abusos en l’exercici del poder.
Hem d’aconseguir passar de pantalla. De la d’un sistema d’integritat institucional en construcció, o deconstrucció en alguns casos, a un sistema d’integritat consolidat que tingui com a eix principal un marc normatiu i institucional que doni resposta a les necessitats reals de les persones alertadores.
