Les dades són tossudes. El baròmetre de l’Oficina Antifrau ens enfronta, cada dos anys, a les percepcions i actituds de la ciutadania. Ja el 2012, un contundent 89,8% de les persones enquestades considerava necessària, molt o bastant, una major protecció al denunciant de corrupció. Segons la darrera edició de l’enquesta, 2022, la por a les represàlies encara fa enrere un 36,8% dels denunciants potencials. No es tracta d’una peculiaritat de Catalunya, sinó d’un temor estès en els països del nostre entorn; fins el punt que, segons el darrer Eurobaròmetre especial, més del 80% optarien per no informar sobre la corrupció patida o presenciada. A la por a les represàlies s’hi suma la feblesa probatòria o les debilitats d’un sistema percebut com a llunyà o, encara pitjor, com ineficaç. La Directiva europea és fruit del consens dels estats per neutralitzar aquests esculls, augmentar el flux de les denúncies i impulsar una cultura favorable a l’alerta. En primer lloc, perquè és útil: les irregularitats que no es coneixen, no es persegueixen i no es castiguen. El resultat és la impunitat de les conductes desviades, que queden reforçades per l’absència o la inconsistència de la resposta. I encara més, s’alimenta la percepció que aquesta reacció és dura amb els vulnerables i laxa amb els poderosos. L’asimetria nodreix la desconfiança en les decisions al més alt nivell i afavoreix la persistència i la ubiqüitat de la corrupció.
Però l’argument utilitarista no es pot deslligar d’un propòsit més elevat. La qualitat de les nostres democràcies s’assenta, en bona part, en la participació pública i en l’escrutini del poder per part d’una ciutadania ben informada. El dret i el deure d’alertar de les lesions a l’interès públic —la corrupció, per descomptat, però també la preservació del medi ambient o la salut pública, qüestions especialment sensibles— està íntimament connectat amb el dret a saber. Aquesta dualitat —en suma, pragmatisme i idealisme— és el nervi de la Directiva europea. Res de nou, en el fons. Sovint s’oblida que la nostra constitució consagra un estat social i democràtic de dret. O que garanteix el dret fonamental a rebre i comunicar informació veraç.
L’Oficina Antifrau ha fet un gran esforç per urgir al legislador a transposar la Directiva europea i esmenar els defectes d’una llei (Llei 2/2023) allunyada, en alguns punts, de l’esperit comunitari. Un esforç de l’equip de l’Oficina Antifrau, però també coral; des de la xarxes, tant estatal com internacional (NEIWA), que apleguen institucions homòlogues. Alguns dels dèficits, malauradament, s’arrosseguen en el text finalment aprovat. Són a la taula de la Comissió europea, ben identificats per entitats internacionals prou solvents, com ara la plataforma Whistleblowing International Network (WIN).
A Catalunya s’ha posat en marxa el tràmit per aprovar una llei pròpia, amb el repte de millorar l’assaig de l’Estat i superar els defectes i els paranys que poden desincentivar la denúncia i trair la voluntat de la norma europea. Els reptes no són només tècnics, sinó de plantejament i d’abordatge. Caldrà un considerable esforç d’adaptació al nostre teixit empresarial i institucional, en un país de PIMES i municipis petits.
Reactivar el procés per elaborar un marc normatiu més avançat, homologable als estàndards internacionals, era una urgència. Els advertiments d’Antifrau en aquest sentit van ser recollits per la II Cimera Contra la Corrupció. S’ha optat, finalment, per no reprendre els treballs de la ponència parlamentària, decaiguda en l’anterior legislatura, i deixar la iniciativa al Govern. La consulta prèvia a l’avantprojecte de llei és oberta fins el 10 d’abril.
El que sí ha fet la Cambra és reconèixer l’experiència i atributs de l’Oficina Antifrau de Catalunya i assignar-nos, com a institució independent i especialitzada, les funcions de l’Autoritat de Protecció dels Informants. S’ha omplert, amb la màxima celeritat, per la via de la Llei d’acompanyament als pressupostos, el buit que la Llei estatal deixava sense cobrir. Se salva la principal via d’aigua, el risc de regressió, que planava sobre els drets de la ciutadania.
Catalunya ja va obrir camí amb la creació de la primera de les oficines anticorrupció de l’Estat que tenia en la independència la principal divisa. Després de sis anys al capdavant de l’Oficina Antifrau, les dades, sempre tossudes, fan palesa la recuperació de la confiança ciutadana amb més de cinc-centes denúncies de mitjana anual. L’agència de la Comunitat Valenciana, de les Balears, d’Andalusia i Navarra, per aquest ordre, van fer evolucionar el model, en les respectives lleis de creació, amb l’atorgament de la potestat sancionadora.
Avui, amb aquest pronunciament, el nostre Parlament torna a ser pioner. L’Oficina Antifrau s’equipara a les institucions “germanes”, pel que fa a les seves prerrogatives. Podrà dictar l’oportuna resolució, adoptar mesures provisionals i procedir a l’execució forçosa de la sanció. Comptar amb potestat sancionadora és una eina potent per desincentivar les represàlies potencials i per evitar la percepció d’impunitat quan, malauradament, ja s’han produït. Cal puntualitzar que els nous atributs de protecció podran aprofitar a qualsevol persona informant, dins del marge fixat per la Directiva i incorporat en la Llei estatal, sense distinció ni categories.
Treballarem de valent per estar a l’alçada de tots plegats i tenim la voluntat de fer-ho comptant amb la societat civil, ja que no es pot encarar un repte tant important només des del marc institucional. S’ha de fer incorporant el sentir de la tota al ciutadania.
