"Demanem que quan fem norma i quan organitzem el país en termes de provisió de serveis aquesta realitat sigui present, que això no representi perdre capacitat de servei al ciutadà" Joan Pluma és coordinador de l'Associació de Micropobles de Catalunya, una organització formada per municipis de menys de mil habitants i per les diputacions de Girona i Lleida. L'objectiu de l'Associació de Micropobles és incidir per crear polítiques que tinguin en compte les necessitats d'aquests pobles petits de Catalunya. Joan Pluma té una àmplia experiència en l'àmbit local i en el sector públic en general. Són uns 300 associats a la seva organització, que té la voluntat de donar veu aquests ajuntaments petits, tenen molta feina a l'associació? Sí, la veritat és que sí. L'associació neix el 2008, precisament per fer palès que hi havia una realitat institucional que el país no recollia amb eficàcia, que era precisament la d'aquells ajuntaments que no tenen ni mitjans tècnics ni mitjans polítics alliberats per poder defensar els interessos de la població que hi viu i que normalment coincideixen amb zones que perden població. El nostre objectiu és intentar revertir aquesta situació i introduir criteris d'equilibri, d'equitat territorial i política en el sistema institucional català. Això, vulguis que no, feina en porta. I quina és la demanda principal que us fan aquests ajuntaments associats? Perquè ens situem, a Catalunya hi ha 947 ajuntaments. D'aquests 947, 484 tenen menys de 1.000 habitants. Normalment, tenir menys de 1.000 habitants porta associat un finançament i una organització institucional. Parlem de pressupostos que de despesa ordinària, sense comptar les inversions, se'n poden anar dels 300.000 als 600.000 euros, i que les plantilles poden ser d'entre dos i set persones. Aquesta és la dimensió d'aquest tipus d'ajuntament. I a aquest ajuntament, en el nostre ordenament jurídic i en el nostre sistema institucional, li demanem el mateix esforç per fer les coses que a ajuntaments que tenen dos, tres, quatre, cinc, deu, quinze, vint, cinquanta vegades més mitjans per operar. Què demanen aquests ajuntaments? Demanen que quan fem norma i quan organitzem el país en termes de provisió de serveis aquesta realitat sigui present, que això no representi perdre capacitat de servei al ciutadà. I que això no suposi un uniformisme legislatiu que tracti igual el que té un múscul treballat en el gimnàs i de centenars de milers d'euros o de centenars de persones treballant, amb el múscul d'un ajuntament de tres persones i 50.000 euros de despesa ordinària. Manca de recursos, de personal, a vegades de coneixement,... l'Associació de Micropobles ajuda a gestionar tot això als ajuntaments? Nosaltres intentem fer sobretot lobby. Vam néixer per posar de relleu aquesta realitat que molt sovint s'escapa, perquè les normes no es fan pensant que més de la meitat dels ajuntaments de Catalunya tenen aquest entorn en el que operen: de manca de recursos, de manca de personal i de gent que reclama serveis, per altra banda, molt legítimament. El nostre interès és intentar revertir aquesta situació, i veure de quina manera el nostre sistema institucional s'ajusta a aquesta realitat i no al revés: fer que la realitat s'ajusti a la norma que hem previst que funcioni. D'altra banda, la Llei 2/2023, de 20 de febrer, estableix que totes les administracions locals han de disposar de sistemes interns d'informació que incorporin un canal d'alertes i articulen mesures de protecció a les persones alertadores. Els associats a micropobles disposen d'aquests sistemes interns d'informació? En són conscients que l'han de tenir? N'hi ha uns quants que ja el tenen, vigent, funcionant i comunicat a Antifrau. Hi ha hagut tota una feina feta per la xarxa de bons governs, associacions municipalistes, diputacions, Generalitat,... I aquí, tant l'Associació de Municipis com les diputacions han tingut un paper especial de motor, en què l'Oficina Antifrau ha participat observant els treballs, intentant crear l'arquitectura jurídica i tècnica per facilitar que aquests sistemes interns d'informació poguessin ser instal·lats també en ajuntaments de 100 habitants. Avui un ajuntament que vol instal·lar el seu sistema intern d'alerta pot fer-ho, perquè té una eina informàtica que garanteix tots els requisits d'anonimat en la denúncia de protecció informant dels fets. Una eina que garanteix que aquest anonimat es manté en l'organització del procediment per atendre aquesta informació que es rep, i té instruccions o ordenances i sistemes de nomenament de responsables que compleixen amb els requisits de la norma. Per tant, tots els que vulguin poden instal·lar el sistema. I el sistema, avui, fruit de la cooperació entre institucions, té un seguit de recursos que permet fer-ho. Altra cosa és el dia que entri una denúncia, una informació que pugui tenir versemblança de denunciar. I aquí tenim un altre tipus de problema perquè, si bé som capaços de rebre la informació en els termes que la llei preveu, per a ajuntaments de quatre persones mantenir confidencialitats en procediments és molt complicat. I, per tant, aquí ja preveiem que hi haurà una col·lisió de realitats, la que exigeix l'anonimitat de les dades amb la realitat de les coses. Recordem que l'Oficina Antifrau és l'encarregada de portar el registre de responsables de sistemes interns d'informació i que, malauradament, encara queden moltes entitats, públiques i privades, per registrar els seus responsables. Què creu que podem fer perquè aquests ajuntaments comuniquin el seu responsable? Com podem ajudar aquests ajuntaments a registrar-se? Bàsicament implantant els sistemes. Però jo diria que el que s'està fent és el correcte: és la informació, és la provisió de recursos estandarditzats que es poden adaptar a cada circumstància, de manera que cada ajuntament no hagi de crear-se un sistema propi. Intentar que aquestes eines siguin fàcils, siguin assequibles, que siguin entenedores, divulgar respecte a què és el sistema, com funciona, quins són els procediments que s'han d'instruir un cop es reben, ... A partir d'aquí la formació serà molt important. En el fons, el que necessitem és que es pugui aplicar a Catalunya i a l'Estat allò que la normativa de la Directiva Europea transposada permetia: que està pensada per a organitzacions grosses i no per organitzacions tan petites com són els ajuntaments que gestionen municipis de fins a mil habitants. Llavors estan demanant aquesta excepció ara mateix? Nosaltres l'estem demanant a tothom que podem. Li hem traslladat al Govern la necessitat; li hem traslladat al Govern en el moment en què feia la norma catalana del sistema intern d'informació; li hem demanat a l'Estat, quan li hem anat a demanar que la regla de la despesa no tingui efectes sobre els municipis de menys de 300.000 euros de pressupost. A tothom que es posa davant li recordem aquesta necessitat. Haurem d'identificar el moment en què algun tipus de procediment legislatiu a l'Estat ens permeti introduir la norma. Però fins que no s'introdueixi aquesta modificació legislativa que permeti excepcionar els ajuntaments, i que l'acció de lluita contra el frau suspecte es faci a través dels canals externs existents -que això no nega la necessitat ni molt menys, al contrari-: haurem de veure com es reforça Antifrau quan deixi d'haver-hi aquesta obligació. En aquell moment nosaltres veiem que serà fàcil que aquests ciutadans que viuen en aquests municipis o aquests proveïdors de serveis o aquests treballadors puguin informar amb tranquil·litat, cosa que ara no podran fer, tal com ho tenim plantejat. Per tant, sí, sí, és important que la norma es revisi en aquest sentit. Els ajuntaments petits, segons la Llei 2/2023, poden compartir el sistema intern d'informació i els seus recursos destinats a investigacions. Ho fan? Comparteixen despeses i serveis? És que la mecànica de la compartició no suposa cap estalvi per a cap ajuntament, perquè el que estem posant en comú no és res més que informació que pots obtenir agafant el telèfon, és a dir, no hi ha un procediment. La compartició no representa que puguis tenir una organització més perquè un tercer ho resol, allò que posem en cooperació són mitjans precaris. Hem de pensar que molts d'aquests ajuntaments tenen un secretari com a únic tècnic integrat a la plantilla de l'ajuntament, en molts casos una persona que fa les funcions de secretari interventor. A més, sovint no és ni tan sols el secretari interventor només d'aquell ajuntament, sinó que és una persona que pot portar un, dos, tres ajuntaments al seu càrrec. És l'única persona que intervé en els procediments per a tot l'ajuntament, tant siguin temes d'educació com per temes d'obres. Sempre li toca a aquesta mateixa persona. Per tant, la compartició no ens permet afegir una capa de coneixement per sobre la feina que puguem fer, perquè no és això el que preveu la compartició. La compartició és fàcil quan està integrada per empreses del teu sector públic, però nosaltres no tenim sector públic propi. No comparteixen serveis un ajuntament amb un l'altre? Els ajuntaments tenim dificultats amb compartir uns serveis que tenim dificultats amb prestar, perquè normalment no tenim mitjans per fer-ho. Per tant, en el cas de la compartició, no és una eina que puguem utilitzar. Per altra banda, la compartició suposaria resoldre alguns embolics que en aquests moments pugui haver-hi d'accés a la documentació. En molts casos quan hem parlat de compartir amb institucions, amb tercers, algú ha plantejat el problema de fins a quin punt la documentació que generen els ajuntaments de 500 habitants o de 50.000 és susceptible de ser transferida a una tercera institució per al seu procés, perquè les lleis d'accés no ho permeten. En aquest cas seria amb una Diputació, amb un Consell Comarcal, no? Amb un Consell Comarcal, o amb un consorci, o amb l'Ajuntament cap de comarca. Per tant, els efectes pràctics de la compartició en el nostre cas, en el cas dels ajuntaments que tenen recursos d'aquestes dimensions tan limitades, no suposa una solució a gairebé res. La cooperació per crear recursos és el que hem fet fins ara: amb la instrucció tipus, amb el procediment per al nomenament dels responsables, amb els criteris en mesos de recomanacions de com fer gestió en el sistema, amb l'operatiu que el consorci de l’Administració Oberta de Catalunya ha posat a disposició, ... Tot això és cooperació entre institucions per facilitar la vida, però la compartició no és l'eina que resoldrà els mals de caps dels ajuntaments dels micropobles. D'altra banda, només pot haver-hi un responsable del sistema per a cada entitat o per cada ajuntament. La llei diu que no es poden compartir una entitat amb una altra. Qui és normalment el responsable intern d'informació en un micropoble? Hem recomanat que sigui el secretari o la secretària de l'ajuntament, perquè és l'única persona amb coneixements de dret, no necessàriament penal, que hi ha disponible per fer aquesta funció i poder fer la feina que li pertoca que és, sobretot, valorar la versemblança o qualificar la informació que rep i qualificar la versemblança i l'actuació posterior. Però aquest secretari pot ser secretari de diversos ajuntaments. Per tant, potser només serà responsable d'un. O pot entendre que el fet de ser responsable de diferents ajuntaments no li permeti exercir aquestes funcions com Déu mana. En aquest cas, qui pot ser? Qualsevol persona que treballi a l'ajuntament. I en aquest cas, estem parlant sempre que sigui de plantilla. Cal pensar que normalment els arquitectes que pugui tenir, els serveis tècnics que pugui tenir, són sempre contractes externs, no són personal propi, sinó que són contractes de prestació de serveis, Per tant, el treballador qui serà? El secretari o la secretària, l'administrativa, l'administratiu, l’agutzil... Aquests perfils professionals que necessiten molt d'acompanyament per poder fer les seves funcions, si passa el que la llei preveu que passi, que és que hi hagi denúncia i que hi hagi informació susceptible de ser traslladada. La Llei 2/2023 és per regular la protecció de les persones alertadores, però potser a un micropoble és més complicat protegir aquestes persones, tothom es coneix més, tot és més proper... Com ho fan? No és un problema de que és més difícil protegir la persona alertadora. És que hem portat el sistema a una situació de ridícul de l'àmbit objectiu de la llei. Imaginem un ajuntament que tingui tres treballadors: si jo soc un d'aquests tres treballadors i vull denunciar una circumstància que a mi em sembla que és susceptible de ser considerat un frau o una actuació fraudulenta o corrupta, aniré a denunciar-ho al canal intern? A més és un canal no excloent dels externs, al contrari, és complementari. És un canal complementari, ja que la protecció, en aquest cas, l'aniràs a buscar en el canal extern. Perquè és que és impossible que a un ajuntament amb tres treballadors... Es coneix tothom ... No és que es conegui tothom, és que només hi ha una persona que instrueix. El ple sí que són tres o set regidors i regidores. Aquí sí que pot haver-hi diversitat i pluralitat ideològica. I aquest és el que fa el seguiment dels temes, la proximitat també és aquí. Per això, aquí la informació circula amb molta més velocitat i proximitat que en un ajuntament gran. Els ajuntaments petits són molt més accessibles i molt més transparents per naturalesa pròpia que ajuntaments de grans ciutats, on l'ajuntament et cau més lluny, tant en termes institucionals com de proximitat territorial. Dit això, no és que sigui més difícil protegir, és que és molt més fàcil tenir accés a la informació per les bones i per les dolentes. Jo m'imagino que si algú vol denunciar frau el que farà és trucar a l'Oficina Antifrau de Catalunya o anar-se'n a Fiscalia. Segurament, aquí en rebem moltes de denúncies... Què és el que és normal. A l'Oficina Antifrau també hem rebut moltes consultes relacionades amb pobles petits o micropobles, a vegades per manca de coneixement sobre el procediment administratiu o sobre les lleis. Els ajuden vostès en aquests casos o els envien directament a Antifrau? No ho fem amb caràcter sistemàtic. Som una organització de micropobles, per tant som una microorganització. No tenim assessoria jurídica, som una organització de persones que treballen en d’altres coses, som una organització de voluntaris, perquè tot el món local dels micropobles és voluntari. Hi ha molt pocs que, potser per pertinença a d'altres institucions, poden tenir una dedicació parcial a la seva activitat municipal, però el 99% dels alcaldes, regidors, regidores i alcaldesses dels micropobles tenen dedicació no professional al seu ajuntament. Per tant, què fem? Treballem amb lògica de xarxa de coneixement i, quan algú ens demana com ho han fet per fer tal cosa, el que intentem és trobar aquells que s'han trobat en la necessitat i col·lectivament han trobat la solució. Cada ajuntament, cada secretari i cada equip municipal sap perfectament que, o en el Consell Comarcal per segons quins temes, o en la Diputació o la Generalitat, hi trobaran informació disponible. O en òrgans especialitzats com és el vostre cas, o com pot ser la Comissió Nacional contra les Violències Masclistes. En tot cas, sempre intentem oferir informació sobre qui pot aportar aquesta informació quan se li requereix. I fomentem aquesta acció cooperativa de trobar la resposta perquè no és un tema, a vegades, de coneixement de la norma, sinó de com aplicar-la. I aquí el cas pràctic pesa més que no el coneixement explícit. Algunes d'aquestes consultes que hem rebut a Antifrau estan relacionades o tenen a veure amb conflictes d'interès. Lògicament, en un ajuntament petit és més fàcil tenir vincles familiars o d'amistat entre un regidor o un alcalde amb els contractistes o els subministradors. Com ho resolem en aquests casos? Aplicant el sentit comú. Diguem que la possibilitat que es produeixi una circumstància de gestió fraudulenta, primer, en un cas municipal, o ajuntament X, que té 600 habitants, és públic i notori. Si l'alcalde contracta el seu cunyat per fer el manteniment de l'escola, és públic i notori. Per tant, aquesta circumstància és fàcilment denunciable. Però és clar, hem de pensar que molts d'aquests municipis el que no tenen és estructura econòmica i no tenen serveis per proveir. La lògica de la provisió del servei en concurrència per triar les millors ofertes ... De vegades de paletes, lampistes, fusters, serrallers, proveïdors de gasoil per a la maquinària municipal, en un poble de 500 habitants no n'hi ha 25 per triar, com pot passar amb el municipi de la majoria de catalans. La normalitat del món rural és que el proveïdor de servei o viu al poble o viu tres pobles més enllà. Aquesta és una realitat a la que cal respondre. És il·legal que l'alcalde contracti l'única màquina llevaneus que hi ha al poble el dia que cau la neu? El més normal és que la facin sortir i ja trobaran com resoldre el mal de cap després, si esdevé un problema administratiu. Però aquell poble no es quedarà amb la neu posada al carrer perquè han estat incapaços d’identificar un proveïdor que sigui diferent del poble, que resulta que és l'exmarit de la cunyada de la senyora regidora. Per tant, s'hi aplica sentit comú i s'hi aplica respecte a la norma, sempre. És una norma que a vegades costa que tingui sentit perquè no està pensada per circumstàncies com les que descrivim. Creu que l'escassetat de recursos pot servir d'excusa per incomplir la normativa? No, d'excusa no. No és una excusa per incomplir, és un argument per provocar el canvi de norma. Si l'escassetat de mitjans fos excepcional d'un 5% dels ajuntaments de Catalunya no seria un argument, però quan és la normalitat de més de la meitat dels ajuntaments d'aquest país potser sí que té tot el sentit del món que la norma s'adapti a la realitat i no la realitat a la norma. L’escassedat de mitjans és un argument pel canvi legislatiu. No per incomplir, evidentment. Mentrestant, les eines hi són per complir. Estan creades i a disposició, i tothom que pot les posa en funcionament. Jo diria que el compliment municipal, per les dades que tenim, evoluciona i va a una velocitat que creix progressivament. Ara, vivim en una anormalitat on estem aplicant una eina pensada per a grans corporacions a micropobles, a ajuntaments que gestionen micropobles. Aquest és el contrasentit. Per això dic que la manca de mitjans és l'argument per la reforma legislativa. A l'Oficina Antifrau també hem rebut moltes denúncies d'ajuntaments. Alguns experts diuen que no és que els ajuntaments siguin corruptes sinó que és l'entitat que la gent veu més propera i, per tant, és la més fàcil que tenen per denunciar. Vostè què creu? Són els ajuntaments més corruptes? Jo crec que no. Tendeixo a pensar que no hi ha unes esferes corruptes de la societat més que d'altres. El grau de corrupció d’una societat deu ser un fenomen molt transversal i compartit. Em resisteixo a pensar que els ajuntaments siguin més corruptes pel fet que hi hagi més denúncies. En tot cas, transcorregut un període d'aplicació de la llei, a Antifrau, que sou els observadors del desplegament d'aquest sistema, sereu capaços de dir-nos on hi ha els espais de millora per prevenir actes de corrupció. Mentrestant, jo crec que els ajuntaments a través de les polítiques d'integritat, de l'aprovació de codis ètics, de l'observació de la norma, demostren que tenen interès en ser absolutament transparents i ajustats a norma. L'únic que demanem és que la norma es pugui complir i que no ens trobem amb normes d'impossible compliment, com és la 2/2023. No és que no vulguem, és que ens costa poder complir una norma que no preveu tenir tres treballadors en plantilla. Quan tinguem un període d’avaluació, Antifrau ens sabrà dir de tots aquells que tenen l'obligació de tenir sistemes interns d'informació, qui està complint millor d’acord amb uns indicadors que siguin normals. No pot ser pel nombre de denúncies rebudes o el nombre d'informacions processades... per habitant, per euro, per codi ètic o sense... Jo crec que la realitat és una mica més sofisticada. Ja ens ho direu quan tinguem informació acumulada, no? Sí, sí... L'any 2018, l'Associació de Micropobles de Catalunya va proposar al Govern de la Generalitat i al Parlament la creació de l'Estatut del Micropoble. Com ho teniu això? Hem avançat? Sí, molt, del 2018 fins al 2024 van sis anys, déu-n'hi-do. Durant aquests sis anys s'ha construït consens entre les entitats municipalistes, s'ha treballat durant dos anys amb el Govern de la Generalitat, s'ha compartit amb els grups parlamentaris el consens al que s'ha arribat amb aquest Estatut. Aquest Estatut ha fet el seu recorregut d'exposició pública i de recollida d'informes sectorials que la norma preveia, i, en tant que és un projecte de llei, ha estat aprovat pel Govern sortint. Va poder fer tota la seva tramitació íntegrament fins a la consideració d’avantprojecte i ara tocaria que es traslladés al Parlament la seva aprovació. Esperem del nou Govern que agafi els treballs en el punt en què van quedar, que, insisteixo, són acords i consensos assolits amb l'Associació, la Federació, l'Associació de Micropobles, la Generalitat de Catalunya, els grups parlamentaris... L'acord és ampli i més enllà dels partits i el que voldríem és que aquest entri al Parlament i sigui tramitat amb celeritat, tal com abans de dissoldre els grups parlamentaris ens van dir que estaven disposats a fer. I, d'altra banda, com porten els micropobles la transició cap a l'administració electrònica? Quan hi ha cobertura, bé, i quan tenim el cable funcionant i operant, bé. Jo diria que a hores d’ara als ajuntaments i també als micropobles la tramitació és electrònica o no és. Tots els ajuntaments estan tramitant la seva documentació, els seus acords i els seus actes administratius digitalment. No crec que hi hagi cap ajuntament que estigui produint paper, més enllà de la relació amb els ciutadans quan aquesta és possible i necessària. En termes d'administració electrònica crec que estem arribant a uns graus elevats de compliment. La cosa és si aquesta administració avui és més simple, més senzilla, més eficient que quan administràvem amb paper. Si al costat del desenvolupament de l'administració electrònica anem afegint complexitat al procediment administratiu, per molt suport digital que fem al procediment no l'atraparem mai. Si la infraestructura digital arriba al municipi, si la cultura digital de la ciutadania i dels treballadors i les treballadores municipals creix com està creixent, crec que el digital està aquí instal·lat i per molts anys per funcionar com el sistema normal de relació amb la societat en tots els àmbits, també l'administratiu. Ara bé, necessitem que la norma no vagi introduint cada vegada més sofisticació innecessària al procediment, de manera que tots els guanys que fem digitalitzant, els perdem reculant a base de fer més procés i més paper, encara que sigui digital. Suposo que aquest problema d'aquesta complexitat burocràtica també s'ho deuen trobar per accedir a les subvencions o als fons Next Generation, per exemple. Quines dificultats tenen per accedir a subvencions o aquests fons Next Generation de la Unió Europea? Els Next Generation per als micropobles han estat inassequibles per ala ajuntaments. No hi hem pogut arribar perquè les exigències de gestió que comporten els fons per ser obtinguts són a anys llum de la capacitat administrativa que té l’ ajuntament d'un micropoble. Això no vol dir que quan la Generalitat o quan una Diputació ha tingut un recurs finançat amb fons Next Generation i l'ha volgut traslladar als ajuntaments, aquests no s'hi hagin pogut acollir, perquè això ha passat. Ara bé, els fons Next Generation tenen una dificultat de gestió afegida tan singular que fa que a vegades sigui difícil complir amb totes les exigències de justificació. No que no es pugui justificar, sinó que cada vegada demanen més documentació per justificar aquella despesa. Un cop feta una despesa, si hi ha un secretari que la pot certificar, demanen el seu certificat, però a més es necessita demostrar que s’ha pagat, i en algun cas fins i tot ens han demanat que demostrem que l'hem tret del compte. Tot això corregit, multiplicat i augmentat en una organització petita en què la comptabilitat la porta una persona, a més de 50.000 altres coses, fa que fer servir aquests fons sigui molt difícil. I les subvencions? Pel que fa a les subvencions, aquest país viu una altra anormalitat administrativa, que és que en molts casos la subvenció funciona per concurrència competitiva. Lògicament es financen aquells projectes que un cop expressats tenen més qualitat, són més interessants, tenen possibilitats de tenir més valor afegit, i aquests són els que reben més recursos. És clar, quan un ajuntament de 500 habitants ha de competir amb un ajuntament de 50.000 per fer un projecte d'activitats culturals al municipi, quan l'ajuntament de 500 s'hi posa, l'ajuntament de 50.000 ja ha tornat sis vegades i ha corregit el projecte. El que demanem en aquests casos és que el legislador faci tres coses, la primera és entendre que la concurrència competitiva té sentit entre iguals -i iguals no ho són tots els ajuntaments de Catalunya-, entre micropobles o entre trams de població i de capacitat operativa dels ajuntaments. La segona, que entengui que aquesta realitat requereix quotes més altes de cofinançament. Per un ajuntament que té 300.000 euros de pressupost ordinari del 50% d'una rehabilitació d'un monument, és fàcil que li pugui suposar el 50% del seu pressupost: no podrà recórrer al crèdit per finançar aquesta actuació. Demanem que el cofinançament de l'administració sigui més elevat, que s'aportin més diners per finançar dels que aportarien a una ciutat gran. En tercer lloc demanem que hi hagi bestreta. Nosaltres no podem recórrer, no tenim tresoreria per avançar els recursos quan es tracta de fer actuacions vinculades a subvencions, i la subvenció normalment té una verificació llarga. El que has gastat avui pots trigar fins a 3 o 4 anys a cobrar-ho. Els ajuntaments dels nostres associats tenen dificultats per obtenir aquesta capacitat de finançar aquest tipus de subvenció. A més, la subvenció acaba sent el sistema habitual de finançar les activitats dels serveis que volem proveir, cosa que tampoc ens sembla raonable, perquè ens sembla que la subvenció hauria de ser excepcional. El que hauria d’haver-hi són fons que creessin serveis adaptats al món rural. Mentre la subvenció no sigui excepcional i sigui la norma, necessitem que s'ajusti a la capacitat operativa dels associats. I no al revés, que és que els associats s'ajustin al desig del legislador de crear un sistema, diguem-ne, “sofisticat” de gestió del recurs públic.