La xarxa europea d’autoritats de protecció de les persones alertadores NEIWA recomana aspectes clau en la futura transposició de la Directiva als estats membres

Les institucions que formen part de la xarxa, entre les quals hi ha l’Oficina Antifrau de Catalunya, han adoptat la Declaració de Roma que recull 10 recomanacions als estats europeus a l’hora de transposar la Directiva relativa a la protecció de les persones alertadores

Parlament europeu
Parlament europeu. Foto: Wikimedia Commons

2 de juliol de 2020. L’Oficina Antifrau de Catalunya va participar el passat 26 de juny a la reunió de la Network of European Integrity and Whistleblowing Authorities (NEIWA), una xarxa de col·laboració i d’intercanvi d’experiències en matèria de protecció de les persones alertadores que és el referent Europeu en relació amb la implementació de la Directiva UE 2019/1937, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2019, relativa a la protecció de les persones que denuncien infraccions del Dret de la Unió.

A la reunió, que va ser organitzada virtualment per l’actual crisi sanitària de la COVID-19, per l’Autoritat Nacional Anticorrupció d’Itàlia (ANAC) i moderada pel director de la Institució de tutela dels alertadors dels Països Baixos (Huis voor Klokkenluiders) hi van participar vint-i-una autoritats dels estats membres de la Unió Europea (centrals i regionals), entre elles, l’Oficina Antifrau de Catalunya.

Durant la reunió es van posar en comú les conclusions dels cinc grups de treball que es van crear per a la facilitació dels intercanvis d’informacions entre les autoritats de diversa naturalesa. I, es va adoptar la Declaració de Roma de la xarxa, on es fan paleses una sèrie de recomanacions dirigides als responsables de l’executiu o del legislatiu en la futura transposició de la Directiva.

Els grups de treball van abordar diversos aspectes sobre les autoritats competents (el seu disseny institucional, la seva naturalesa, les seves competències en relació amb els deures d’informació i de suport a les persones alertadores, els requeriments formals per a la presentació de denúncies, etc.) i es va determinar que era necessària la designació d’una o més autoritats independents per a rebre i tractar les denúncies de l’àmbit competencial de la Directiva de protecció dels alertadors de la UE. Així mateix, es va fer palesa la necessitat que les autoritats d’aquesta naturalesa comptin amb les capacitats i el recursos necessaris per assegurar un seguiment efectiu de les alertes rebudes i que els seus procediments siguin objecte de revisió periòdica.

El segon grup de treball va tractar sobre les sancions previstes a les diferents legislacions existents a la UE en relació amb les infraccions dels drets de les persones alertadores o les represàlies de les què són objecte.

El tercer grup de treball es va centrar en les mesures de suport que reconeix la Directiva de la UE com ara l’assistència financera o psicològica de les persones alertadores i de l’existència de certificacions relatives al reconeixement de la condició de persona alertadora. En aquest sentit, es va concloure que calia una millora en relació amb la disseminació d’informació i que les autoritats designades han de garantir el suport efectiu a les persones alertadores front represàlies i el deure de comprovar l’existència de canals interns de denúncia.

El quart grup de treball es va enfocar en la transferència de les denúncies a d’altres autoritats competents en raó de la matèria i el deure de confidencialitat en relació amb la persona alertadora i es va compartir l’experiència i la diferència de protocols en aquest àmbit entre les diverses autoritats.

L’últim grup de treball va abordar l’exempció de responsabilitats de les persones alertadores que es reconeix a la Directiva i la inversió de la càrrega de la prova (que recau en l’ocupador) conforme les mesures que s’han adoptat no han estat com a represàlia conseqüència de la denúncia de la persona alertadora.

Declaració de Roma